diluvi

El libro-álbum Olivia es antes que nada una experiencia estética exquisita.

¿Puede un lector (niño o adulto, no importa) asistir como espectador al arte de vivir la infancia con toda la intensidad de que alguien es capaz? Con Olivia, la cerdita-niña, eso es posible.

¿Puede un lector (el que aún no sabe leer, el que hace tiempo que sabe, no importa) comenzar a sentir que tanto puede ser dicho con sólo tres colores (rojo, blanco y negro) aprovechados en toda su potencialidad y delicadeza? Ian Falconer se encarga de que la síntesis cromática se convierta en una multiplicación de sentidos.

Olivia es una niña-cerdita especialmente intensa. En la contratapa, un asterisco aclara al pie que “es muy buena para cansar a la gente”. Todo es llevado a las últimas consecuencias por ella. La vida no tiene límites cuando se trata de moverse, probarse ropa, jugar, gozar del arte (música, plástica, libros, hasta castillos de arena)… Y sus padres-cerdos la dejan hacer, a pesar de su agotamiento, o negocian a favor de su sensibilidad, cuando su derroche de libertad tiene consecuencias sobre su vida infantil o familiar. Esto ocurre cuando, por ejemplo, después de ver en el museo un cuadro del pintor contemporáneo Jackson Pollock, intenta emular su estética abstracta en una de las paredes de su casa. O cuando su madre, después de una leve discusión, termina aceptando que se lleve sólo tres de los cinco libros que Olivia pensaba llevarse a su cama. La visión de las dos, madre e hija, metidas en la cama leyendo un libro sobre María Callas en una imagen en carbonilla que ocupa toda la hoja, es una escena lectora más elocuente que el mejor de los discursos sobre la lectura.

Como un simpático contrapunto, detrás de Olivia, hay un hermanito-cerdo menor que queda en segundo plano, mientras se dedica a imitarla, a admirarla, o a perderse en su mundo todavía demasiado pequeño como para comprender los desbordes artísticos de su hermana.

El entramado de escenas cotidianas de Olivia se sostiene en el arte de expandir textos mínimos con imágenes bellas y sobrias (nunca se ha visto tanta elegancia en una familia de cerdos). Estas imágenes se destacan aún más gracias a un diseño gráfico en el que sobre un fondo blanco sin marcos ni límites parece flotar esta ficción tricolor.

La economía del código escrito y su variada ubicación en el espacio de la hoja refuerza el carácter poético de esas palabras que parecen extender sus alas hacia la expresión plástica.

Cuando se cierra la última hoja de Olivia de Ian Falconer se siente una irresistible tentación de volver a empezar: es uno de esos libros que, como dice Italo Calvino, nunca terminan de decir lo que tienen que decir.

Recomendado a partir de los 4 años.

Oceano mare by diluvi.

Acabo de “acabar” aquesta novela poetica de Alessandro Baricco ( el de Seda, que ara han fet la peli…..):
Un altre llibre “màgic”….ben be no s’enten, però les atmosferes i els fets son onirics i suggestius…..cuentos de mar….

Ara que penso, es podria relacionar amb la Dama de Porto Pym de Antonio Tabucchi….més cuentos de mar….

L’aconsello.
Els 2, de fet.

Estem recorrent des de Boston, Massacchussetes a Niagara ,Nova York, vol dir que estem passant pels estats de Massacchussets, Connecticut (alies Conedica),NOva York i en general tot el secto anomenat Nova Anglaterra.

És la part més antiga del país, en el sentit històric, La primera en ser poblada, organitzada, independent…

Esten fent bastant trams per carreters secundaries, i el paisatge és , simplement , preciós : bucolic, boscos, granjes, cases de cuento ( sueques 100%!!!!), botigues de antiguitats, molts gardens ( ara en plena temporada de vendres carbasses), boscos frondosos.

De tant en tant passem algun tram amb boira, al estil Vic….

El que sí que te aquest paaisatge és que és suuper europeu, tan pel que fa la vegetació com pel tipus de cases i granjes, pero europeu del nord. Ara està tot ple de referències a Halloween : carbasses als jardins i a les portes de les cases i en venda, espantaocells, esquelets….

No m’estranya que els que van emigrar de Europa s’adaptessin tn bé a viure aquí!

Ostres! acaba de passar la Gomi per la carretera!! era identica!! Estem a la Vall de Housatonic, haurà vingut la Gomi des de Nevà???

Ara passem una granja a on diu “Pick your own apples”.

De tant en tant es veu alguna fabrica, pero no masses la veritat ( tipic de paisatge rural : fabriques papereres, de àrids….).

Crec que ens estem aproximant a la capital de l’estat de NY, Albany….i és que això que veiem és en part estat de Nova York ! De fet Niagara és Nova York!

Fa la pinta que també hi han segones residències o és zona de oci, ja que hi ha llacs, canoes, bastants hotels

Cape Cod és un troç de costa que recomano completament de visitar: les dunes i les platges son impressionants! pero no és un dir , és que sveure dunes amb parets de més de 10 m i centenars de m de longitud, amb les platges amples i l’oceà , (que es veu claraent qu alló no és mar , he he…..) és impressionant.

L’interior te alhora sectors dunosos i altre sectors super verds i frondosos ; i les cases i els pobles son, com hem llegit en algun lloc , tan copcadianos!! casetes de cuento, floretes , botiguetes de antiguitats, fars,botigue i tallers de pintors …. ohhhh! so cute!!!

Aquesta és una de les zones amb historia més antigua dels USA, ja que els peregrins van desembracar per aqui, i crec qe va ser per aqui a on es morien de gana i fred i van venir els indios a portar-lis els pavos ( resum del dia de acció de gràcies…he he, que vaja gracia li deu fer als indios aqesta festa !!) ; pero realment aquesta zona és mitica en la historia dels grans viatges , ja que es suposa que els vikings van arribar aquí, i que els pescadors de bacallà del atlantinc no havien deixat mai de passejar-se per aquesta zona, ni abans no despres del descobriment d’America….

La questiió és que ara és una de les pribcipals zones de estiueig dels USA; hi ha unes casetes molt xules a la platja, sobre les dunes o entre els boscos: en realitat aquestes casetes, hem estat reflexionant, en que no son estil angles, ni holandes, ni alemany….son clavades clavades a les cases sueques! quasi totes inclus tenen la bandera ( americana clar), posada, al pur estil suec…ens ha cridat molt l’atenció la similutud del paisatge humà….i el colmo ha estat un moment quan hem vist una botiga i una casa amb la bandera sueca i altres simbols suecs . Be , aquesta era clarament una botiga de algun suec que vivia per allà, pero ja va ser com un toque quasi surrealista!

Tb hi havia una altra nacionalitat misteriosament representda : la portuguesa! Hi deu haver un vincle clarament que hem de investigar, pero el fet es qe hi havia moltes botigues i restauarants amb la bandera portuguesa : Clar que els portuguesos son grans mnjadors i pescadors de bacallà, pot ser hi ha una llarga tradicio!! El tema és que fins i tot vam sintonitzar una radio portuguesa!

Vam visitar Hyannis, un poble amb portet a on estiuejaven els Kennedy, els fars, un d’ells diuen que un dels mes representats de tots els fars USA , un que te una franja vermella , orleans, i , sobre tot, el poble més xulo : provincetown. És maquissim: Primer vam estar una nit per sopar, i era tan “cute!….vam sopar cod ( bacallà) fresc, fet a la papillon amb verduretes, molt bo, i una cassoulette ( sopa de peix) amb musclos, almejes, calamars i bacallà i moltes verduretes ( ah! i all i chorizo, escrit tal cual, chorizo) que estaven bonissims ( a un preu qe no se si trobariem a espanya…)(pais de timadors!!!). L’endemà vam tornar de dia en fer la volta al Cap.

Provinvetown te una caracteristica ; és un poble molt gay friendly, i de fet està ple de bandera d’arcoiris i de parelletes , i de botigues de coses fashion que els hi agraden als gays. I és que solen tenir molt gust, i sempre troben llocs molt macos .
A més comparat amb l’ambient super tranquil i la poblacio massa dispersa que havien estat trobant tant a Long Island com a la resta de Cape Cod,Provinceton es un poble compacte a lo que estem acostumats, i ens va fer “bon rollo” ( jo no em se moure en aquests pobles amorfos qe no tenen centre, nomes cases i cases i jardins….), i hi havia molta gent passejant pels carrers, tant de dia com de nit

Total : Cape Cod, que NO és la zona de la Fletcher ( hem descobert que es Cabot Grove, un poble imagiari més al nord, a la costa del Maine!!) és super aconsellable! Estaria be veure’l a l’estiu, pq ara era impressionant, pero no convidava a banyar-se, és clar….

Portem des de el diumenge a la tarde voltant per la illa de Long Island. Ara ja la deixem i anirem pujant per la

vall del riu Hudson. La nostra intenció inicial era visitar varius poblets de aquesta vall i de les muntanyes

Catskill, sobre tot Woodstock ( si, el del 1º mega concet), pero creiem que tirarem milles ( aqui de veritat son

milles! he he) cap a Cape Cod.
Long Island és una illa força gran i allargada: des de l’avió la vam sobrevolar amb claredat; devant en te una encara mes allargada, i super estreta, Fire Island, que des de l’avió semblava un spaghetto llarghissim 50 km!):La part mes propera a Long Island son barris tan mitics de Nova York com Brooklyn o Queens, i a la illa estan els aeroports de la ciutat .
El diumenge a la tarde vam sortir de la ciutat creuant el pont de Brooklyn ( el diumenge a la tarde abans l’haviem creuant a peu, ara en cotxe!) , i vam anar al mitic parc d’atraccions de Coney Isalnd, amb la platja de Brighton :això encara és Brooklyn, per tant encara en NY city! Per arribar vam passar per un barri de Brooklyn tot de casetes residencials, amb molt bon aspecte, de cases tipiqes americanes de serie, amb el jardi devant….no m’imaginva qe tb NY podia ser així!
El sector proper a la platja semblava un tipic poble de platja : botigues, restaurants, i blocs de pisos…una mica estil Castelldefels, Tb hi havia però un blocs força alts i lletjots, estil Bellvitjós, que tampoc imaginava que existien als USA.
La gracia es que tot aquests pisos donaven a una platja gran , amb dunes, pasarel.les. Era realment molt maco. I el Parc famos. És tan añejo com la imatge que es tramet! amb paradetes per menjar demodé…pero amb l’avantatge de que esta sobre el passeig maritim pasarela de fusta sobre la platja. Un Zeppelin, si un zeppelin de veritat, no un globus, passava per allà a la posta de sol, tot per fer mes estrany l’ambient. Pero el toc ben curios era que l’idioma que se sentia parlar mes era ….el rus!! I es que un gran nº de russos va anar sortint de la URSS de els anys 80, i es van instal.lar a aquest sector de Brighton Beach. Ben estrany- Rus i castellà….i de tant en tant es veien families ( era diumenge a la tarde)pakis o algun paisos estil ( sempre diem pakis pero a saber de on son realment…).- Molts pescadors sobre el malecon ( tb tipic de alguna pelicula…) .
És curios pensar que aquesta platja va viure un boom als anys 20-30, quan el newyorkins hi venien en metro a passar el dia a la platja ( hi han banys) , al parc amb la seva noria articulada i la muntanya russa que encara existeix!, i a menjar hot dogs del Nathan’s, una llegenda ( hi ha qui diu qe l’inventor dels hot dogs!).

Aquesta va ser la darrera visita de NY city. La resta de la illa ja no fa part de la ciutat.

—–
Vam dormir al nostre 1º motel, a l’area de Bethpage, i al mati vam esmorçar a un lloc de platja força idil.lic :entre casetes de fusta tipiqes americanes/suecoses, amb vistes a les dunes, al carrer de les 4 botigues, hi havia una cafeteria regentada per senyores, amb terrasseta plena de flors i decorada amb pomes: em vaig mejar uns deliciosos pankakes amb maple sirup, i l’adria un esmorçar de ous, bacon , etc..
I amb la panxa plena vam caminar cap a la platja : que maco!!! JOnes Beach: dunes i platja,i casetes ( de fet casasses!) rera ls dunes! Un estil de vida de platja que no he vist al mediterranii.
Pero de fet Jones Beach te una altra fama : la de platjes multitudinaries dels ny….AI ho vam descubrir uns km mes enllà : tampoc hem vist mai res similar! Un carretera ( quasi autovia, de no se quats carrils) anava resseguint la aplatja, i de tant en tant unes grans superficies asfalatdes que eren …aparcaments gegants! Cada sector tenhia un super aparcament, i a la platja un “Bany”. Les platjes eren molts amples , amb centenars de papereres!

Impessionant! Com deu estar aixo en temporada? Com diu l’adrià això era dificil de trbar un referent ja que com que no he vist reflectit en cap pelicula : quin tipus de vida de platja fan ? porten neveres i bocates? s’estiren a la sorra o estan de peu com al cantabric ?, quins banyadors porten he he…..
Tb es veia un teatre estil amfiteatre/camp esportiu, i alguna inftastructura mes……

Cap al final d’aqueesta franja allargassada ( pero que no es illa ) vam trobar el pont de Robert Moses, que et porta a la Fire Isalnd, l’spaghetti de sorra….
Més `platges de dunes, zona de parc natural, no vam veure cases , pero si un bambi!! pero aviat vam haver de deixar la illa pq la carretera estava restringida per ser parc natural, i vam renunciar a visitar Cherry Grove, un sector gay, que devia estar a l’altre ounta, i un dia vam veure per la tele i era molt xulo.

Aixo que vam tornar pel mateix pont, i vam pujar ja cap la zona dels Hamptoms, on estiuejen els pijos i els molt pijos.

I de fet cam començar a veure cases, casones i mansions impressionants, tot molt verd, tot i que donava a altres platges de dunes; boscos, jardins, cases de cuento,,,,,i un nucli de poblet tipic americà : un carrer ple de casetes tradicionals que son botiguetes, botigues de marca, i empreses varies, cadascuna amb la seva bandera americana ( no sabia que eren tant de posar banderes a tot arreu…..tal com els suecs!); això era southampton;realment molt maco: vam trobar un tipic lloc “cute” per dinar algo a preu normal ( sandivitxos…és que tan si son llocs caros com baratos, la gent nomes menja hambutguesse i sandvitxos!!!).
I vam anar cap a East Hampton, encara més pijo. De mansions cada cop més descomunals i amb setos cada cop més alts i jardins cada cop més semblamts a camps de futbol!!!
Es veu que la Maria Carey va neixer per aqui, i mentres dinavem vam veure a una revista local la llista de celebritats que venen per aqui ( bé, de fet acctors consagrats) com Richard Gere, Uma Thurman, ….
I és que hem llegit por ahi que els actors de Hollywood necessiten anar a carregar les piles periodicament a New York, i que els pijos de Los Angeles tenen les segones residencies “pijes” als Hamptons….ves quina cosa…..

Indubtablemt això és maco, pero ens va agradar més el seguent sector que vam visitar : l’extrem verdader de l’illa, Montauk (i el far de Montauk) : un sector més estret entre dunes, de vegetació no tan frondosa, més estil mediterrani ( pins, arbustos), i casetes intercalades mes senzilles, i un centre de hotelets de platja més animat que els Hamptons.
Montauk ens va agradar força.
D’allà vam començar a recorrer la illa al reves per deixar-la. Es va fer nit i vam dormir entre la mansió Vanderbilt i la villa de Roosvelt a Sagamore Hill…..uns emplaçaments idilics…..pero nos vam dormir a un motel cutrillo…..

Aquest mati hem fet un altre esmorçar bucolic, una volta per Oyster bay i sagamore, i ara estem de camí cap a Cape Cod.