diluvi

La nostra idea ahir era baixar pel parc, voltant per dintre, i anar baixant creuant tot midtown, Greenwich, Soho, Little Italy, Chinatown, i un cop al sur, al Battery parc, agafar el ferry per tenir la vista a la posta de sol i nocturna de l’sky line. Quasi ho vam fer….però al arribar a baix ens va seblar tard, i el que vam fer va ser creuar el Pont de Brooklyn.

Hem calculat que baixant en linea recta deuen ser quasi 14-15 km, però clar…..no vam baixar en linea recta…per tant sumariem uns 2-3-4 km més…o més.O sigui que ahir a la nit estavem mooooooolt satisfets, pero mooooooolt cansats.

Al matí vam visitar un parell de supers de barri de per aqui : n’hi han molts per NY,  a l’entrada semblen  colmados de tota la vida, i dintre  alguns son uns molt bons supers. Molts d’ells son “orgànics” , que és com denominen aquí al menjar ecològc ( dir-li biologic tb em sembla una tonteria, tot és biologic i organic , no?). Ens va agradar molt el Zabars, ple de menjars molt bons de tot arreu ( tots els nostres productes mediterranis,  i més, estaven; també tenien molts cafes i tes a granel , el cafe te’l molien al moment per tu) i el Fairway. Vam esmorçar al Zabars; suposo que avui ho farem al Fairways ( tenen cafeteries-restaurant; ahir al mati plens de gent i families  amb el diari del diumenge, ple de magazines i especials del diumenge).

Els kioskos son quasi iguals que els de BCN, bueno….bastant més añejos, aixó si. Tot es tan normal!!  En camvi hi ha moltes més floristeries; son senzilles, de fet m’atreviria a dir que a la majoria de cantonades i ha un colmado, un kiosk i una floristeria! Bueno, tb hi ha els expenedors de diaris aquells que deixes la moneda  i t’el agafes. Amb la caixeta oberta pots trobar el Metro! el diari gratuit ! Suec. Quina gracia!

Hem notat que realment, la comunitat afroamericana no és tan gran. Crec que el Ferran ens ho havia dit; realment , crec que el grup mes freqüent despres dels “europeus”, son els asiàtics!Pero quants n’hi han!! A més trobo que son  – igual que al japó- estilosos, noies molt guapes….jo no se si son hereus dels de chinatown, o gent arribada de varius llocs d’Asia en diferents etapes. ( clar, a mi em semblaven japos mes qe xinos!)  A més hem vist moltes parelles mixtes.  La majora de persones tenen un aspecte…..com dir…molt poc americà ? Serà perque en realitat son italians, irlandesos, polacs, russos, jueus de tots origens (n’hem vist molts amb el gorrito aqell), espanyols, anglesos, francesos, caribenys, tots barrejats? Ni tans sols son gordos o “voluminosos”!

Al apropar-nos al parc ja vam veure que algo hi havia : una cursa!  A les samarretes posava Cure Race: Hi havia moltes dones. Finalment vam entendre que es tractava de una cursa per la cura del cancer de mama. La organització era optima : portaven samarretes blanques, i algunes rosa. Tot era blanc i rosa, de fet. Despres vam entendre que la samarreta  rosa només la podien portar les “survivors” : les sobrevivents al cancer de mama.  La cursa ja havia acabat pero hi havia ambient festiu i molta gent : musica , zancudos, animadors,  carpes a on fer masatges de peus, un carpa cafeteria de us exclusiu de les survivors, plena de globus blanc i rosa; hi havia com a sponsors hospitals ( Mount Sinai), Laboratoris, es veia per les samarretes ; pero tb hi havia sponsors generics,com yoplait, i altres que repartien muntanyes de bosses de patates i fritos, aigues, formatges….podies firmar en un mural : jo vaig signar recordant-lis qe la cura ha de estar relacionada amb la sanitat publica, gratuita  i universal….pero segur qe no s’enten….

Vamos una festa. A l’estil ciutadella, si. Pero multipicat per 10!!!!

Al parc hi havia també molta gent : footing, ciclistes, patinadors, jugant a soccer,a baseboll, fent tai-txi o karates, i uns nois fent “lluita newyorkina acrobatica ” ( definicio creada per Adrià Julià ) : o sigui : jugaven  a barallar-se fent acrobacies , no amb l’estil capoeira, si no amb l’estil pelea guarra amb efectes acrobatics, com si fossin “especialistes ” de cinema.

També hi havia força esquirols, bastan sociables per cert, i moooooooooooooolt nens!  Va tornar a veure nens banyant-se a les fonts, en banyador , en calcetes, despullats….es divertien mot, pq eren fonts que surten del terra cap  dalt , altre com aspersors….Molt xulo!

I es que feia tanta calor!

Un cop fora del Park, vam veure que el centre no estava “tencat” de diumenge.  La majoria de botigues estaven obertes i hi havia gent a dalt i baix, moltes families,molts nens ( amb carritos stokke, bugaboo o quinny….he he) , molts fent el brunch.

Els edifics de aquest sector , no ens vam semblar tant alts!! Un altre sensació que hem tingut : els edificis , i el gratacels antics, no son tan alts  (no hem estat encara al Financial District) i per tant no és gens claustrofobic. Es camina molt be per les voreres, hi han arbres, les illes no son gens grans ( les street estan molt enganxades!) . Ah! hi ha un munt de esglesies! No sabia que eren tantes! en estil gotic moltes, encara que totes son del s. XIX. Vam veure st Bart’s. De fet era St Bartholomew, pero li deien St Bart. He he.

Vam veure el MOMA i el American Crafts museum, sense entrar , pq ahir voliem fer un volt general , el Rockefeller center, amb un mercadillo als carrerons interiors; vam baixar per Park Avenue, molt mes elegant que la 5th ( bueno, ens falta el troç mes pijo de la 5 th; pero el tram de baix no és gens elegant, tot i les botigues!) , i vam visitar la famosa estació Gran Central Terminal  :molt xula!! Una mica mes a baix la Biblioteca, tb molt xula!Vam veure de lluny la ONU.

Finalment vam arribar a Union Suare, Ahir no hi havia mercadillo orgànic (avui si!) , pero estava igualment plena de gent, nens, musica. Vam continuar cap a Madison Square Park , que estava tb mot plena de gent, estirats a la gespa,dinant algo de lo que venien …..mirant els partits de tennis per les pantalles gegants allà instalades! Molt xulo!Vam intentar dinar allà a la gespa, pero se’ls hi havia acabat el chicken i el beef, o sigui que vam anar a buscar un altre lloc. Vam trobar una hamburgueseria-dinner  aconsellada per Zagat ( una guia gastronomica de aqui…imagineu la Guia Michelin recomenant un Mc Donalds? be det fet, les hamburgueses de La Musa be les podria recomenar ! He he)  -

Vam veure el Flatiron : que maco!! És cert, no nomes per la forma, si no per treball de la façana, és xulo! I la zona tb. Unes quantes botigues xules, pero normals , ni cares ni massa pijes, moltes de decoració i menatge.

Aleshores ens vam endinsar per Greenwich Village; realment es veia un camvi de  estil : edificis un pel mes baixos, les famoses casetes amb escala devant i carrers arbrats; vam arribar al carrer Gay Friendly, amb bars de gays …una mica de pelicula…

I el Soho. És molt xulo el soho! cafeteries, galeries d’art, i aqui si, botigues mes fashion ( tb molt mes cares): inclus la gent  ( que continua sent normal), era més estilosa!

Del Soho  a Little Italy, estava decorada ( els 2 carrers) amb arcs i guirnaldes amb els colors de la bandera italiana; pero ja ho diuen que els italians ja no hi viuen, qe esta ple de xinos, i que es l’unic barri qe es sustenta del turisme : almenys esta ple de restaurants qe feien bona pinta ( carillos tb) i hem sentit parlar a algun cambrer en italià ( pero no se pq m’estranya…). Diuen que als anys 80  ( fa 25 anys) va haver-hi un altre boom de italians, pero eren els pijos del mon de la moda i el boom del Made in Italy.

Poc despres vam veure el pont de Brooklyn. I el vam creuar, amb  caminadors, bicis a altes velocitats i patinadors suicides, ! per sobre del transit dels cotxes ( la reentrée del capde ). Vam intentar baixar a Brooklyn , al menys als pierres aquells qe tenien com miradors , però no podiem sortir del pont, ni quan ja s’havia acabat!

A més estavem ja mooooooooooolt cansats.

Vam tornar a manhattan amb la vista del skyline nocturn des de el pont, la Miss Liberty al fons! ( finalment) , i ens vam proposar sopar a TRibeca.

Pero era car i no teniem ganes de buscar un lloc, o sigui qe vam tornar cap al barri, mig morts, en metro , i ens vam conmprar algo a un dels colmados de per a baix , ( hi ha llocs per sopar pero no podiem mes!). Una dutxa reconfortant ( l’Adrià es va banyar) i uns sandvitxos a l’habitació mirant un programa estil Pop stars . Mentres intentava mirar les fotos del dia, s’em van tencar els ulls….
———–

Ara  ja ens hem fet una idea general, i és molt bona. A partir d’ara tenim una setmana per entrar en detalls!!

Ja tinc ganes de baixar i veure les diferencies en dia laborable!

El hotel, de la cadena Days Inn, está bastante bien situado, en la 94St., en Upper West Side en Uptown Manhattan, New York City, esquina con la calle Broadway, Cerca de central Park y justo delante está la parada 96St de la líneas 1-2 y 3 (roja) del subway (metro de NY).

La recepcionista muy seca, creo que casi no nos dió los buenos dias, solo nos pidió el nombre y la tarjeta de credito, nos cobró toda la estancia. Nos costó 1.100US$ 8 noches con horse21.net, una habitación doble con baño, sin desayuno ni impuestos. El precio era curioso, según se acercava el dia variava, tuve que anular 3 reservas anteriores (2 en booking.com y otra previa en horse21). La chica “simpática” nos dió las tarjetas y subimos a la planta 10 con uno de los 4 ascensores algo atrotinados y despues de pasar unos largos y estrechos pasadizos enmoquetados llegamos a la habitación 1031, vistas a Broadway St y bien equipada: aire acondicionado (no centralizado y un poco ruidoso), TV de 32″, teléfono, Internet WiFi gratuito, secador de pelo, plancha con su respectiva tabla de planchar, radio-despertador y todo lo necesario para prepararse un café. La cama y el mobiliario se ven muy confortables, en un estilo clasico.

Denitivamente lo recomiendo, sale por unos 100 EUR/noche, y en NYC, por este precio, es un lujo. Se de gente que hapagado mas por habitaciones cochambrosas, con cucarachas y lavabo compartido.

De vegades estic a punt de entrar en curtcircuit :surto al carrer i qui passa, la 1º persona que em trobo, molts dies, és italiana ( això si abans no m’he trobat al veí a l’escala); vaig al mercat i passo per “andreoli” , els de la pasta fresca del carrer puigmarti, i a banda d’ells, part de la seva clientela és italiana.

Sovint anem al bar Musa ( La musaranya) del carrer
Asturies, a on ens sol atendre Giorgia! Clar, no és l’unica italiana del
local….

Podria ser que quedessim per fer una BBQ a la terrassa de R19, i podria ser que les veïnes, italianes, pot ser estiguessin fent una BBQ : nosaltres portem el gelat, i el podriem comprar a la plaça de la revolució a les 2 senyores (veïnes del meu company de feina) que fan aquell gelat tan bó. A les botigues de roba del barri és bastant fàcil qe hagin venedors italians. Al gimnas sempre en trobo!!!! Alguns dels traballadors del Verdi ! Una cosa impactant : un dels caixers del Guissona, italiano, i un del LIDL!!!

Clar que també, que soni el telefon i sigui algun “telemarketing” amb un accent clarament italià, és fort!!

Podria seguir comentant : ara ja és tan amplia, generalizada, i a la vegada integrada,
aquesta migració-colonització, que no se que decir : passejar pels carrers , sobre tot del barri, i sentir-los ….como si fossin la senyora pepeta y el senyor miqel, o “la laia i la
roser” xerrant pel carrer… ( vull dir, amb naturalitat i tb naturals….no com la imatge caricaturesca de italians o massa pijos o massa xabacans…. )

un dia em vaig proposar fer una llista de tots els que anava trobant a llocs
inverosimils ( caixer del Guissona!!!!!), pero vaig parar pq era molt llarga!! ( això sense contar anant pel centre)

Tampoc sense contar aquells de origen italià de generacions: ex alumnes del cole entrats en anys que vaig trobant arreu : al citybanc, a la feina, a la guarderia de la filla de la patricia!!…
Mentres estudiava aqui a la universitat , en vaig conèixer molts dels joves nous vinguts perquè hi havia companys que hi compartien pis

és qe son molts!

Tothom coneix algun veí, company de feina, de uni, o parella de algu qe sigui italia!

…quants n’hi ha ara ? si és qe és possible contar-los!! ( dubto que tots estiguin “empadronats”)

Sembla ser que a grans números, hi ha uns 18000, a Barcelona Ciutat segons dades del Consulat i de l’Ajuntament. Augmenten a velocitats enormes. Del 2003 al
2007 van passar de 9000 a 18000. A l’ Eixample i a Sarrià son la minoría
nacional más nombrosa.

Fa 70 anys un jove lombard un pel esbojarrat va descubrir la Barcelona dels anys 30, de la mà de un cosí que havia estat traslladat per feina a una coneguda empresa italiana; li va encantar i va decidir quedar-s’hi. Poc despres va emportar-se la seva novia, lombardo-piamontesa, i van gaudir de una Barcelona de teatres i espectacles!

Tot i l’interval de les guerres (civil i mundial), van tornar, i van tenir familia, la meva mare.

Un altre dia explicaré com van arrribar els gens de la famosa illa mediterrania a Barcelona, i a mi!.

He he

Ahir va ser un dia estrany

Tot anava be pero la nit em va deixar mal sabor de boca vaig caure esgotada és curios, va ser el tipus de cansament com el maçart, vol dir qe el public cansa!

Era ben curiós veure com tot de gent desconeguda ( tots veins, pero pocs es coneixien entre si) de seguida “socialitzen”; al mati van presentar-se tot els membres i suplents de la nostra taula; ens vam qedar 3 :

- el president un senyor de 55 anys qe treballa a un banc, amb 2 filles adolsecents, de martinez de la rosa : el tipic senyor amable qe coneix a tots els veins….la seva mare va tenir una botiga de roba alcarrer bonavista durant 30 anys, des de qe van venir de arago..

- una noia alternativa de 30 anys de plaça lesseps profa de angles (funcionaria) a cornella, qe viu a un minipis a martinez de la rosa, qe va exercir el seu dret a NO votar (hi ha desencant, s’ho han buscat, ho han fet molt be per “guanyar-se” perdre vots (es referia a Iniciativa)(l’altre dia estava a la mani dels “budokan” o pinxos aqells); esta a l’ateneu de no se quin carrer, amb castellers, i son els qe porganitzen el mercat d’intercamvi a la plaça virreina ( el
proper, el 16 de juny);

-i jo

A la taula del costat hi havien gent qe agafava maria cubí i aqells carrers…..eren districte 5, no 6….es notava molt; feiem porres per veure de quin districte era la gent ( 5 o 6) i era relativament facil encertar.

La organitzacio: obrir el sobres amb les instruccions i le actes (calia fer 1000 copies) era una mica lios pero relativament facil.

Va començar a venir gent, no massa avalanxes, moltes iaies i iaios…i families amb nens: era bastant divertit : la gent és divertida, te’n adones qe tothom es un personatge….hagues estat xulo poder grabar cadascu amb la seva frase, pero no era el cas…he he, no teniem temps; tb venien molt joves amb xancletes directes des de la platja….seria el nostre perfil habitual!! he he Tot plegat no va a arribar la meitat de gent qe teniem a la nostra llista ( 850 aprox, i vam tenir 417 vots)

Els dels partits veien de tant en tant a demanar copies de les actes, ara el de ciu un acta, despres de mitja hora el de ERC un altre, despres de 3/4 d’hora el ciutada un’altre….

Pero no feien res, a part de ser bastant prototipics del seu partit: bueno, prototipics o no : de CIU i del PP eren senyores, senyores Ferrusoloses, falda de tubo, brusa, mitja melena platejada o monyo elegant, altes i primes tot i l’edat, arrecades de perles ” de la familia”…….tb hi havia una socialista senyora pero era tipica senyora gorda progre (ens va convidar a galetes..he he); el ciutada era un clon del anthony perkins, i no socialitzava!! els ERC eren la familia republicana : iaio i iaia , senyor de 55 anys amb camisa fosca,cua i barba (es de la sucursal de la caixa de rius i taulet), i un adolsecent….; 2 noies joves de Iniciativa, amb texans, avarqes, samarreta i motxil.la de tela, ….despres va venir un de CIU de sarria-st gervasi prototipic : casual-sport guaperes (pantalons de pinces beiges,camisa celeste,nautics….

Despres hi havia nois estil voluntaris de festival (com els del diba, maçart), amb samarretes negres (era casualitat), qe els enviava la administracio—–no se quina, pq alguns no parlaven ni entenien el catala!! creiem qe eren uns comodins, pero en realitat no sabien res….

El problema va venir al final : al reconte em vaig estressar, no sortia (ens haviem descontat amb el nº votants, vam ficar-ne 14 de mes), no sabiem omplir els sobres , molt papers, els dels partits (qe s’havien multiplicat!!) emprenyan-te demanant copies de tot els “coordinadors” qe enviava l’administracio o s’enteraven de res (es literal, la seva resposta, era “no se” , i es qe eren nens…, diguem qe alli ningu te autoritat!!)

i les altres taules estressades anaven al seu rollo ( podria haver la iniciativa de fer-ho tots a alhora, un coordinador qe fes de profe “ara feu aixo”
ara feu allo…pero no, tot era a saco…

ah! despres hi havia la de correus, una senyora curiosa (vestida de groc), qe venia a portar sobres : els vots per correu, el xec de 53 euros, i a recollir al final el tampó i 1 dels sobres de resultats i actes)…

El reconte a mà es curiós, es qe és tan “a mà” i tan casolà qe és estrany!

De fet, la conculsió és qe tot és tan a mà i tan casolà, i tant “de la gent”, que si d’una banda pot induir a desconfiar, de l’altre tb a tot lo contrari : QE TOTA LA GENT NORMAL DE TOTS ELS PERFILS SIGUI LA QE DECIDEIX és molt fort, realment la gent crec qe no sap el poder qe tindria si l’exercis de veritat …

amb la jornada electoral veus qe no son els politics: és la gent!

com deia la noia de la taula, el no votar es una opció i un missatge tb : de fet qui ha guanyat és la abstencio…, però jo crec qe a més “desencant” cal més acció, i no menys : és a dir, votar més activament, i queixar-se i reclamar les coses més be ….

per cert : no us sembla qe – sense defensar els mossos- tot lo qe ha sortit a la llum dels mossos aqests dies és una campanya contra iniciativa ?

http://www.diluvi.com/eleccions-municipals-2007/

Per desgràcia crec que hi ha massa poca cultura mediambiental de carrer….i el més fort és que ja estem al 2007!! pot ser fa uns anys hi havia alguna justificació, pero a les alçades de avui en dia em sembla molt trist la incultura o desinformació de carrer que hi ha en aquest temes…i clar, per tant la poca sensibilitat per això m'ha semblat interessant aquesta noticia que he trobar avui a La vanguardia A veure si avancem una mica, des de la base…. http://www.lavanguardia.es/premium/edicionimpresa/20070115/51300991439.html Televisión poco ecológica SABRINA CARRERA – BARCELONA – 15/01/2007 – LA VANGUARDIA Los canales de televisión no suelen producir programas sobre medio ambiente y ecología. Aunque siempre existe algún espacio dedicado a estas problemáticas en los canales públicos, según los expertos consultados, no son legión. Yen los privados, no existen. Sin embargo, sus resultados de audiencia confirman que los espectadores son numerosos y fieles. ¿Qué es lo que falta para incrementar la difusión de reportajes y la producción de nuevos programas? "Faltan líderes de opinión capaces de apoyar secciones y proyectos sobre medio ambiente", explica José Luis Gallego, periodista especializado en la divulgación de estos temas. Los horarios de difusión tampoco son una panacea pues nunca son programas en prime time.Algunos se pasan por la tarde; otros, a mediodía o pasada la medianoche. Sorprende también la pasividad de la televisión pública: "No hay mucha oferta de calidad, lo peor es que los canales públicos no apuestan por estos contenidos", subraya Maria Josep Picó, directora de la revista NAT.En las noticias, el medio ambiente se trata a partir de las catástrofes naturales. La divulgación positiva, con contenidos fuertes, no obtiene suficientes espacios. Los ciudadanos quieren que los medios traten estos temas, y, según Gallego, las empresas más influyentes ya no consideran la ecología una enemiga del mercado, sino que les parece fundamental participar en proyectos que protejan el entorno. Entonces, ¿por qué no hay más programas de televisión, de radio o más artículos en la prensa que hablen de estos temas? "El problema son los propios medios. En muchas redacciones, no se tiene interés por hablar de medio ambiente. Algunos jefes nunca han divulgado esta información y siguen sin hacerlo por costumbre o ignorancia", asegura José Luis Gallego. ´EL ESCARABAJO VERDE´. Manuel Arranz, director de El escarabajo verde, programa de La 2 de TVE, insiste en que los espectadores son fieles y participan activamente a través de correos proponiendo diversos temas que se podrían tratar en el programa. "Cada semana tenemos a 700.000 espectadores, un 7% de audiencia, una de las mejores de La 2. Eso significa que el público quiere ver estos programas. Y si no los hacemos en las televisiones públicas, no sé dónde se van a hacer", dice. El escarabajo verde nació en 1997 y se emite semanalmente, todos los jueves a las 16.50 horas. El entorno urbano es el protagonista, porque la mayoría de la gente vive en las ciudades. "No somos un programa naturalista, combinamos la naturaleza con la urbe moderna. Buscamos los conflictos, los aspectos humanos", explica Arranz. Algunos temas tratados estas últimas semanas son, por ejemplo, Collserola distrito forestal, Malos tiempos para el roble o Manolo no está solo.Este último, trata de una persona que se ha tomado en serio su actitud para frenar el deterioro medioambiental y el calentamiento global. ELS MATINS. Todos los lunes, entre las 10.45 y las 11.00 h, José Luis Gallego presenta la sección de ecología doméstica en el programa de Josep Cuní. El periodista enseña cómo contribuir a la mejora del medio ambiente en la vida cotidiana gracias a ejemplos prácticos. "La recolección selectiva es mi gran obsesión porque es el terreno en el que los ciudadanos pueden actuar directamente sobre el entorno", observa Gallego. Con el inicio de la campaña de Navidad, decidió "abrir físicamente un regalo en el plató" para subrayar que además del presente se ofrecen embalajes y todo tipo de plásticos y materiales que se pueden recuperar. También propuso a los espectadores que preparasen una caja para almacenar todas las botellas de cava, vino y licores, "y así hacer un regalo al planeta el día de Reyes". El público llama al programa para saber dónde se tienen que tirar los tetrabricks, para averiguar si el vidrio de las botellas y el de una ventana rota deben tirarse en el mismo contenedor o si el poliespan es considerado como un envase y puede reciclarse. "La audiencia de Els Matins es muy importante, y cuando sale la sección de ecología no sólo se mantiene sino que aumenta". También subraya que tiene mucha suerte al trabajar en el programa de un periodista que apoya estos contenidos. MEDI AMBIENT. Con un formato diferente, Medi Ambient también forma parte de la programación de TV3. Es un espacio cotidiano de 10 minutos que se emite entre las noticias comarcales y las de mediodía. "Es un horario de máxima audiencia que permite a personas que habitualmente no miran estos programas acercarse a temas medioambientales", explica Xavier Duran, director del programa. Confrontan temas como el conflicto en Oriente Medio y el problema del agua o el nuevo Estatut y el medio ambiente, desde una perspectiva económica, social y cultural. Considera que en los medios siempre se favorece otro tipo de información: "En general, los responsables no conocen este campo, no tienen ni idea de estos temas". QUÈQUICOM. En el Canal 33 se emite Quèquicom,presentado por Toni Mestres. Es un programa de ciencia que pretende explicar los mecanismos que se esconden detrás de los avances científicos y tecnológicos, de los objetos de la vida cotidiana y de las noticias sobre el entorno. En noviembre, por ejemplo, dedicaron sus reportajes al cambio climático y a la energía. Toni Mestres abrió las puertas de su casa, una vivienda "sostenible"; un capítulo trató de los efectos del cambio climático sobre la fauna y la flora; otro analizó el problema de las emisiones de CO , y el último se centró 2 en las energías poco contaminantes. ESPACIOS NATURALES. A estos programas, se suman los dedicados a la naturaleza, como Espacios Naturales de TVE. Aunque nació para dar a conocer los espacios naturales que dependen de las autonomías, también se preocupa por el desarrollo sostenible. Actualmente no emiten, pero algunas series están pendientes de montaje y de difusión, como la dedicada a personajes anónimos que se han entregado al medio ambiente durante toda su vida. "Es un homenaje a esas personas que antes llamábamos locos", comenta Julio de Benito, director del programa. Su audiencia es rigurosa y siempre muy similar. "Mucha gente busca estos programas. El interés por ellos se ha incrementado, debido, entre otras cosas, a las catástrofes naturales". THALASSA. Las historias que cuenta el mar y sus gentes son el punto de partida de Thalassa.Nació en Francia en 1975, y en 1989, tras un proyecto transnacional, empieza a ser emitido por el Canal 33. Últimamente, han hecho un informe sobre el atún rojo en peligro y una historia sobre el "viaje frustrado" de Josep Pla por la Costa Brava. Su director, Pere Secorún, no duda de que "no estaría de más un mayor rigor y profundizar en los temas de medio ambiente sin perder el enfoque divulgativo. Debería haber más programas y las televisiones apostar con valentía y medios". CANALES DE PAGO. Los canales de pago proponen cadenas monotemáticas como National Geografic, Documanía, Discovery Channel, Caza y Pesca o Viajar. Sus programas se producen prácticamente todos en el extranjero. En Discovery Channel se da una especial relevancia a documentales sobre el cambio climático. En Documanía interesan la degradación de las zonas verdes, el efecto invernadero, el incremento de las enfermedades infecciosas y el cambio climático. Otro ejemplo es el de Canal+, que estrenó a finales de diciembre la segunda parte de Planeta Tierra. Este pequeño mundo está experimentando algunos cambios de un tiempo a esta parte, aunque "son cambios lentos",subraya José Luis Gallego. Xavier Duran percibe que "hemos mejorado, pero falta mucho por hacer". Ambos están convencidos que la concienciación de los ciudadanos, el incremento del interés por el calentamiento global y por el entorno abrirán más espacios en los medios de comunicación.